PRÀCTICA 1: LA INTROSPECCIÓ

  INTRODUCCIÓ

  La introspecció és el coneixement que el subjecte té dels seus propis estats mentals. Té com a fonament la capacitat reflexiva que la ment posseeix de referir-se o ser conscient de forma immediata dels seus propis estats. Si aquesta capacitat reflexiva s'exerceix en la forma del record sobre els estats mentals passats, llavors s'anomena introspecció retrospectiva, però la introspecció pot ser un coneixement de les vivències passades i també de les presents, de les que es donen conjuntament en el present durant el propi acte introspectiu.

La introspecció, auto-observació, observació interior o observació subjectiva és el mètode utilitzat pel subjecte per investigar o descriure l'esdevenir psicològic propi adscrit a la corrent de la consciència.

També es pot definir com l'observació de les vivències pròpies. El seu objecte es redueix, doncs, a l'experiència psíquica pròpia. Els fenòmens inconscients i les manifestacions exteriors de la vida psicològica, com els gestos, les actituds, i el llenguatge, són inaccessibles a la introspecció. El mètode contraposat a la introspecció és l`observació exterior.

Per tal de que es doni la introspecció s`han de cumplir una sèrie de requisits, que sigui coneixmemnt referit als estats mentals, aquest estats mentals coneguts siguin els del propi individu que la realiza i que aquest coneixement no sigui indirecte, sinó immediat.

El mentalisme clàssic -tant el de la filosofia moderna com el científic- ha utilitzat la introspecció com el mètode més adequat per a accedir al món psíquic. El psicoanàlisi va utilizar la introspecció retrospectiva i la psicología experimental de Wundt la introspecció de les vivències actuals. No obstant, la fiabilitat de la introspecció és un problema a part i difícil. Ens descobreix actes mentals (processos o activitats), així com continguts i objectes d'aquests actes.

Wilhelm Maximilian Wundt (1832-1920) va ser un fisiòleg, psicòleg i filòsof estructuralista alemany, cèlebre per haver desenvolupat el primer laboratori de psicologia (a Leipzig), disciplina que va aconseguir, gràcies a això, la categoria de ciència. La seva teoria va aconseguir, per mitjà de la instauració d'un paral·lelisme psicofísic, portar indirectament la consciència al laboratori experimental i, d'aquesta manera, incloure com a objecte d'estudi. De la psicologia fisiològica experimental de Wundt va sorgir tota la psicologia actual de laboratori i, en general, la psicologia com a ciència independent. 

Utilitzà mètodes derivats de la fisiologia, i la missió és analitzar els continguts de la consciència per tal de descobrir l'estructura de la ment. Segons Wundt calia descompondre successivament els complexos continguts de la consciència en components cada vegada més senzills fins que es descobrissin els elements o unitats essencials que constitueixen la ment.

Aquesta tasca es realitzava mitjançant el mètode anomenat introspecció analítica. Consistia en què persones especialment entrenades informessin detalladament dels seus propis estats emocionals i sensacions a partir de les experiències realitzades al laboratori.

A partir d'aquest tipus d'investigacions, Wundt i els seus seguidors van concloure que la ment es compon de tres elements simples: sensacions, imatges i sentiments.

No obstant això, la introspecció ha estat considerada més aviat com un mètode propi de la psicologia precientífica, de manera que el mateix Wundt la va criticar i ha estat substituïda en la psicologia pel conductisme metodològic.

·         PRÀCTICA

Fer d`observador de la teva ment sense intervenir. Posteriorment explica la reflexió que en resulta d`aquesta auto observació.

·         REFLEXIÓ

Al acabar aquesta pràctica la conclusió que he tret ha sigut aquesta: s`entén l`individu format per dues parts que són, el jo pensant (ment) i el cos extens i no pensant (matèria), aquestes dues parts formen un tot unitari que anomenem home o individu. Si he pogut fer diferència entre ment i matèria vol dir que sóc conscient del meu jo, dels meus pensaments com quelcom aliè a la matèria.

Quan dic el “jo pensant” em refereixo a la ment com una substància que pensa diferents idees. Aquestes idees, pel que he observat personalment quan hem fet l`exercici d`observadors de la nostra ment, poden ser idees que provenen de fora de l`experiència sensible, de la meva percepció de les coses; idees que inventem o fabriquem arbitràriament nosaltres mateixos. També pot ser que hi hagin idees que sorgeixen a la nostra ment per la pròpia facultat de pensar, i que les hem d`acceptar necessàriament sense poder-ne modificar res (per exemple, qüestions de tipus matemàtic, com el fet que dos mes dos són quatre).

Després de acabar de fer la pràctica d`observadors m`he adonat de les idees o pensament que arriben a aparèixer en la nostra ment, per quest motiu les he classificat d`aquella manera. Per exemple mentre feia d`observadora de el meu “jo pensant” sentia com una angoixa, una sensació de pes en el pit, això era conseqüència del fet que era el meu primer dia de classe a la universitat i estava preocupada de posar-me al dia amb el temari. M`he adonat que el nostre estat d`ànim, els problemes o simplement les coses de fora que ens afecten ens fa pensar d`una manera o d`un altre. Es a dir,que no he pogut fer d`observador sense intervenir amb alguna cosa emocional, potser si fes el mateix exercici un dia que estigui relaxada sense cap preocupació llavors podria no intervenir per res en la meva ment i així podria fer d`observador objectiu.

Mentre feia d`observadora de la meva ment m`he adonat que aquesta inventa coses que no són, com per exemple he ”visualitzat” un gripau que parla, cosa que és ben il·lusòria ja que no és correspon amb la realitat. També en un moment quan he aconseguit “desconnectar” m`he fixat en les rajoles del terra, bàsicament en les formes més o menys quadrades i rodones que hi havia sobre les rajoles. D`aquesta idea de quadrat i rodona que la meva ment ha associat a unes formes em fa pensar que en el meu cap hi ha prèviament una idea de quadrat procedent de l`aprenentatge, i que per tant la meva ment recorda vivències del passat i les associa en el present.

Pel que fa el procés d`introspecció penso que la introspecció es subjectiva i interpretativa, ja que només té accés als processos psíquics el que realitza la introspecció. És a dir, que la introspecció no es pública, sinó individual, i per conseqüent, pot ser veritat o no. Molta gent cau en l`error de pensar que la introspecció té accés al processos psíquics, però en realitat té accés al resultat d`aquests processos. I a més a més, la introspecció no es “pura”, es a dir sense intervenir l`estat emocional de la persona que la realitza, els coneixements, expectatives o perjudicis que aquesta persona pot tenir.

L`Espinós i radical problema d'una experiència interior o introspecció és la següent: sobre la base de què evidència empírica es postulen les entitats mentals de la consciència?. La validesa de la introspecció és una premissa fonamental del mentalisme. Si s'accepta com a autèntica experiència, fa que la postulació d'entitats mentals no sigui tan sols un enunciat teòric, sinó un enunciat empíric amb tota la seva força. Doncs bé, es dóna aquesta experiència interna o introspecció? Què ens revela el llenguatge de la introspecció? El llenguatge de introspecció fa servir expressions com ara "em sento alegre", "veig que les meves imatges són borroses," "em trobo agitat per la passió de l'odi", " sento angoixa ", etc. A què es refereixen aquestes expressions? Com ha sorgit aquesta manera de parlar i què validesa té?

Quan dic que "tinc consciència d'un pensament", no em refereixo a ell com si digués "veig un semàfor". La segona expressió pertany al llenguatge d'observació, i certament no té la mateixa referència que el d'introspecció. L'observació es dirigeix a objectes públics, mentre que la introspecció es dirigeix a objectes privats, fets mentals o coses fenomèniques. Per això cal distingir entre observació i introspecció.

Se li mostra a algú cert objecte perceptible. Aquesta persona reconeix l'objecte, veu que és rodó i de cert matís verd. Suposem ara que aquesta persona rep la instrucció de descriure no l'objecte de la seva percepció, sinó més aviat les impressions sensibles visuals que ella mateixa té en aquesta situació. El que se li demana que faci és, aproximadament, que oblidi que davant seu hi ha un cert objecte perceptible i que es. concentri en canvi en les seves pròpies impressions sensibles. Si aquesta persona entén les instruccions i ha estat exercida per complir-les, està fent una introspecció de certes impressions sensibles visuals.

Com a conclusió i/o reflexió global (tant l`explicació del professor com la pràctica en si) que trec després d`haver fet aquesta pràctica és que hi ha una diferència entre cos-ment, però que no estan completament separats sinó que hi ha una intervenció, per exemple la ment influeix en la matèria i al reves. I que la nostra ment té la capacitat de recordar vivències passades, d`inventar i imaginar idees. Que les nostres percepcions que provenen de l`experiència (emocions que ens provoca determinades persones i/o situacions) ens influeix posteriorment alhora de pensar. I per últim, que la introspecció no es que proporcioni dades, sinó interpretacions, per tant, subjectives.


A continuació penjo el linke d`un video en el qual es relaciona ment-cos. El poder que té els nostres pensaments.

http://www.youtube.com/watch?v=_nvUjYVY6nQ&p=38029936A6707564&index=19&playnext=1  

PRÀCTICA 6: NECESSITATS HUMANES

      INTRODUCCIÓ

     La psicologia humanista és una escola que posa de relleu l'experiència no verbal i els estats alterats de consciència com a mitjà de realitzar el nostre ple potencial humà. Va sorgir com a reacció al conductisme i al psicoanàlisi, dues teories amb plantejaments oposats en molts sentits però que predominaven en aquell moment. Pretén la consideració global de la persona i l'accentuació en els seus aspectes existencials (la llibertat, el coneixement, la responsabilitat, la historicitat), criticant a una psicologia que, fins llavors, s'havia inscrit exclusivament com una ciència natural, intentant reduir a l`ésser humà a variables quantificables, o que, en el cas de la psicoanàlisi, s'havia centrat en els aspectes negatius i patològics de les persones.

Per això, un dels teòrics humanistes més importants de l'època, Abraham Maslow, va denominar a aquest moviment La Tercera Força per mostrar el que es proposava amb aquest corrent: integrar les formes (aparentment oposades) en què s'expressava el quefer psicològic de l`època (conductisme i psicoanàlisi). 

A principis dels anys 60, un grup de psicòlegs encapçalats per Abraham Maslow van iniciar un moviment anomenat la tercera-força de la psicologia. Aquests psicòlegs afirmaven que les altres dues forces de la psicologia, el Conductisme i el Psicoanàlisi, descuraven una quantitat important dels atributs humans. Deien que aplicant les tècniques utilitzades per les ciències naturals per a l'estudi dels éssers humans, el conductisme comparava a les persones amb robots, animals de menor rang o computadores. Per als conductistes no existia res únic en els humans. L'argument principal en contra del psicoanàlisi era que es concentrava principalment en persones emocionalment desequilibrades i en tècniques desenvolupades per a tornar a les persones anormals en normals.

Plantejaments fonamentals

Dins d'aquest corrent dels enfocaments teòrics i terapèutics són tan diversos que no és possible plantejar un model teòric únic. El que sí que es pot extrapolar d'aquestes diverses teories i enfocaments és una sèrie de principis i èmfasi:

1.     Èmfasi en l'únic i personal de la naturalesa humana: l'ésser humà és considerat únic i irrepetible. Tenim la tasca de desenvolupar això únic i especial que som, així, àmbits com el joc i la creativitat són considerats fonamentals.

2.      Confiança en la naturalesa i recerca del natural: l'ésser humà és de naturalesa intrínsecament bona i amb tendència innata a l'autorealització. La naturalesa, de la qual aquest ésser humà forma part, expressa una saviesa més gran. Per tant, com a éssers humans hem de confiar en la forma en què les coses passen, evitant controlar el nostre entorn.

3.     Concepte de consciència ampliat: la consciència que tenim de nosaltres mateixos i la forma en què ens identifiquem amb el nostre jo o ego, és un dels diversos estats i nivells de consciència a què podem arribar, però no és l'únic.

4.   Transcendència de l'Ego i adreçament cap a la Totalitat que som: la tendència en el curs de la nostra autorealització és anar assolint cada vegada nivells de consciència més evolucionats, que es caracteritzen per ser cada vegada més integradors (de parts de nosaltres mateixos i de la nostra relació amb la resta, i amb la totalitat).

5.      Superació de l'escissió ment / cos: la psicologia humanista part des d'un reconeixement del cos com una font vàlida de missatges sobre el que som, fem i sentim, així com a mitjà d'expressió de les nostres intencions i pensaments. Funcionem com un organisme total, en que ment i cos són distincions fetes només per facilitar la comprensió teòrica.

6.    Reequilibri entre polaritats i revaloració de l'emocional: la cultura occidental ha tendit a valorar el racional sobre l'emocional, l'acció davant de la contemplació, etc. Això produeix un desequilibri en el nostre organisme, ja que desconeix aspectes valuosos de nosaltres mateixos o els subestima, relegant-los al control d'altres. El cultiu de l'emocional, l'intuïtiu, el contemplatiu, per part de la psicologia humanista, és un intent per restablir aquest equilibri.

7.      Valoració d'una comunicació que impliqui el reconeixement de l'altre com a tal: deixar de reconèixer els altres com objectes, o mitjans per assolir els nostres propòsits personals, és un dels èmfasi principals d'aquest corrent. Aquesta forma restringida de relacionar-se amb els altres es transforma en una barrera comunicacional entre els éssers humans, ja que ens concentrem en només una part de l'altre (la que ens és útil, per exemple), i deixem de veure-ho com un ésser total, impedint una comunicació plena.

El que faltava, segons els psicòlegs humanistes, era la informació que pogués ajudar els individus sans per arribar a estar més sans, és a dir, aconseguir el seu major potencial. El que es necessita era un model de persones que ressaltés les seves característiques úniques i els seus aspectes positius més que els seus aspectes negatius, i aquest era el tipus de model que els psicòlegs de la tercera força intenten oferir. 

La tercera força de la psicologia contrasta vivament amb la majoria d'altres tipus de psicologia perquè no assumeix el determinisme a l'hora d'explicar la conducta humana. Més aviat suposa que les persones són lliures per triar la seva pròpia classe d'existència. En lloc d'atribuir les causes de la conducta a l'estímul, als estats dirigits, a la genètica o a  les experiències primerenques, els humanistes diuen que la causa més important de la conducta és la realitat subjectiva. Com que aquests psicòlegs no suposen el determinisme, no són científics en el sentit tradicional, i no es disculpen per això. Afirmen que una ciència humana no estudiaria a les persones com les ciències físiques estudien els objectes, sinó que estudiaria a les persones com sabedors, electores, valedores, emocionals i éssers únics en l'univers. La ciència tradicional no fa això i per això, s'ha de rebutjar. 

Segons Maslow (fundador de la tercera-força en psicologia), les necessitats humanes estan disposades en una jerarquia. Si es troben en forma satisfactòria les necessitats psicològiques de seguretat, pertinença i estima, llavors hi ha una posició per poder aconseguir l'autorealització.

Portant una vida caracteritzada per la plenitud, l'espontaneïtat i la creativitat, la persona autorealitzada està ben motivada. És a dir, pel fet que aquesta persona ha trobat les necessitats bàsiques, no té necessitat de buscar coses específiques en l'entorn. Aquesta persona pot abraçar el món completa i obertament, i així ponderar els valors més elevats de la vida. Per a cada nivell proposat per Maslow, l`individu pot adoptar comportaments constructius (quan la persona el realitza guanya ell i els altres), destructius (s`assoleix l`objectiu de satisfer la necessitat autèntica, però algú en surt perjudicat) i per últim el comportament fallit ( no s`assoleix l`objectiu de satisfer la necessitat autèntica)

Al final de la vida, Maslow va proposar la quarta-força o la psicologia transpersonal, que explorava la relació d'una persona amb l'univers i ressaltava els aspectes místics i espirituals de la naturalesa humana.

      PRÀCTICA

Per als cinc nivells de la piràmide de Maslow busquem per cada nivell un comportament destructiu, constructiu i un de fallit (en total 15 exemples).

Ø  FISIOLÒGIQUES

-          Comportament constructiu: dues amigues estan allotjades en un hotel a la muntanya, i a causa de les inestabilitats meteorològiques el camió que havia de portar el menjar no va poder arribar. Per tal de sobreviure, fins que el camió tingui accés a la muntanya, una de les amigues proposa reduir la quantitat de menjar per tal de que hi hagi menjar per tots, encara que en petites quantitats.

-          Comportament destructiu: durant l`excursió fora de l`institut, un noi perd la seva motxilla amb tot el que portava dins (el dinar, beguda..etc). Al sentir-se frustrat i mort de gana, agafa per la força el menjar del seu company, en comptes, de demanar-li educadament.

-          Comportament fallit: hi ha dues famílies destacades al barri, una d`elles econòmicament pròspera i l`altre pobre. La família rica en comptes de donar roba que no necessita, als veïns més pobres, la tiren.

Ø  SEGURETAT

-          Comportament constructiu: dues noies van al cine, una viu més lluny que l`altre. La que viu més a prop proposa als seus pares que portin a la seva amiga a casa amb el cotxe, ja que és de nit.

-          Comportament destructiu: en un grup d`amics, un té una baralla amb un altre noi, els altres membres del grup els deixen sols que es barallin per veure quin es el millor.

-          Comportament fallit: si els meus amics roben jo també ho faré perquè soc del grup.

Ø  AMOR I PERTINENÇA

-          Comportament constructiu: la meva mare està treballant, quan arriba a casa està molt cansada, avui faré jo la feina de casa perquè ella pugui descansar.

-          Comportament destructiu: una noia que és posa molt gelosa quan el seu xicot surt de festa amb els seus amics. Per aquest motiu el vol controlar sempre que pot.

-          Comportament fallit: una noia que acaba de tallar amb el seu xicot (portaven 2 anys junts), surt de festa aquella nit i es tira als braços del primer noi que se li acosta.

Ø  ESTIMA I AUTOSTIMA

-          Comportament constructiu: els meus resultats acadèmics d`aquest semestre han sigut bons, més bons del que m`esperava. Però no excel·lents , així de cara al semestre vinent m`esforçaré més perquè sé que ho puc aconseguir.

-          Comportament destructiu: el meu xicot em vol presentar als seus amics, i em fa molta por que pensin que no soc prou atractiva per ell.

-          Comportament fallit: com que he sospès aquest examen tot i estudiar, el pròxim examen no estudiaré perquè no serveixo per això.

Ø  AUTOREALITZACIÓ

-          Comportament constructiu: estudiaré molt durant els anys d`aquesta carrera universitària, perquè el meu somni és ser un bon metge i vull dedicar-me a això durant la meva vida laboral.

-          Comportament destructiu: fer xantatge emocional a la teva parella, perquè no et deixi, ja que sense ella no pots viure.

-          Comportament fallit:  jo vull ser un enginyer amb prestigi, però com que la carrera és molt esgotadora i complicada, faré alguna cosa que no requereixi tant d`esforç. 

      REFLEXIÓ

La psicologia humanista defensa conceptes com subjectivitat, experiència o construcció de significat. Però, penso que hi ha un excés en la reivindicació de la subjectivitat i un clar rebuig a l`experimentalisme. Manca de definicions operacionals dels conceptes i postulats bàsics humanistes, la qual cosa dificulta la seva recerca. També hi ha un excessiu èmfasi en una visió positiva i optimista de l'ésser humà.

La psicologia humanista posa de relleu l'experiència no verbal i els estats alterats de consciència com a mitjà de realitzar el nostre ple potencial humà. Criticaven als científics  per centrar-se excessivament en la part racional de l`ésser humà, i a causa d`això, la psicologia humanista va desenvolupar mol escassament i vagament  les seves teories fonamentals.  És a dir, que hi ha una absència de validació empírica de les seves propostes. També critiquen al Psicoanàlisi per ressaltar els aspectes negatius de l`ésser humà, cosa que crec que tenen raó en part. Ja que poder els psicoanalistes exageraven. 

Pel que fa a Maslow la crítica més comuna que se li fa (suposo que degut, en part, per ser humanista) a la seva metodologia: l'escollir un nombre reduït de persones que ell mateix considerava auto-actualizadores, després llegir sobre ells o parlar amb ells i arribar a conclusions sobre el que és l'auto-actualització en primer lloc, no sona a bona ciència a molta gent. Falta un mètode experimental, ordre, rigor teòric, sembla que sigui tot molt generalitzable (de fet ho es). I en generalitzar moltes vegades ens equivoquem, perquè, per poder generalitzar de forma vàlida i precisa abans cal fer un seguit d`estudis, investigacions i seguir un mètode experimental vàlid i rigorós. En la seva defensa, podríem puntualitzar que ell entenia això i considerava el seu treball simplement com un punt de partida. Esperava que altres partissin d'aquest punt i seguissin desenvolupant la idea d'una manera més rigorosa. 

És curiós que Maslow, el que s'ha anomenat el pare de l'humanisme americà, hagi començat la seva carrera com conductista amb una gran convicció fisiològica. De fet, ell creia en la ciència i sovint basava les seves idees en la biologia. Simplement, va voler ampliar la psicologia en voler incloure el millor de nosaltres, així com el patològic.

Pel que fa la piràmide de les necessitats bàsiques de l`individu, Maslow les va organitzar d'una manera jeràrquica, posant les necessitats més bàsiques o simples en la base de la piràmide i les més rellevants o fonamentals en l'àpex de la piràmide, a mesura que les necessitats van sent satisfetes o assolides sorgeixen altres d'un nivell superior o millor. En l'última fase es troba amb la "auto-realització" que no és més que un nivell de plena felicitat o harmonia.

Maslow, en la seva teoria, només defineix les necessitats bàsiques d'un individu, no l'individu fet societat, és a dir, un model de necessitats bàsiques per a una societat, les quals ja deixen de ser bàsiques però no simples, serien necessitats fonamentals de la humanitat més enllà d'una bàsica "auto- realització ".

Tot i que la teoria de Maslow ha estat vista com una millora en les teories prèvies sobre la personalitat i la motivació, els conceptes com la "autorealització" resulten una mica confosos. Com a conseqüència, l'operativitat de la teoria de Maslow és complicada. No hi ha cap prova que cada persona tingui la capacitat d'esdevenir un ser "autorealitzat".

Més encara, Wabho i Bridwell (1976), en una revisió extensa utilitzant la teoria de Maslow, van trobar escasses evidències que aquest ordre de necessitats de Maslow fos així o que existís jerarquia alguna. Hi ha qui pensa que la teoria i els seus conceptes han quedat obsolets. Ja que no hi ha mencions a les fallades de la teoria. Sense això alguns esdeveniments científics van demostrar el ple interès de l'ésser humà per autoactualizarse i tendir a un nivell més alt de satisfacció.

Una altra qüestió és que ell s'ocupa de quant ens preocupem per les nostres necessitats bàsiques abans que l'auto-actualització entri en escena. I no obstant això, podem trobar molts exemples de persones que exhibeixen aspectes propis de l'auto-actualització han estat lluny d'haver tingut les seves necessitats bàsiques plenes. Molts dels nostres millors artistes i autors, per exemple, van sofrir de pobresa, mala criança, neurosi i depressió. Si pensem en Galileu, que defensava idees de les que es retraurà. ¿No pertanyien aquestes persones a algun tipus d'auto-actualització?

També tenim l'exemple de persones que van ser creatius d'alguna manera mentre es trobaven en camps de concentració. Per exemple, Trachtenberg desenvolupar una nova manera de fer aritmètica en un d'aquests camps. Víctor Frankl va desenvolupar la seva aproximació terapèutica també en un camp. I hi ha molts més exemples. 

I també hi ha altres exemples de persones que van ser creatius mentre eren desconeguts i en aconseguir l'èxit van deixar de ser-ho. Si no m`equivoco, Ernest Hemingway és un exemple. Potser tots aquests exemples siguin excepcions i la jerarquia de necessitats es manté com a fonamental en la generalitat. Però per descomptat, les excepcions ens donen que pensar.

Com a conclusió, crec els principis humanistes, com per exemple, tenir en compte la subjectivitat humana, l`experiència i donar un valor o reconèixer que l`ésser humà és bo, està molt bé. Però no hem de donar tant d`èmfasi o atorgar-les una importància excessiva, deixant de banda o rebutjar la part racional de l`ésser humà com també l`experimentalisme en les nostres investigacions. Crec que s`ha de tenir en compte tots els aspecte, tant la part emocional o subjectiva com la racional. En les nostres investigacions ens hem de basar en l`experiència, seguir un  mètode experimental vàlid i rigorós, si pretenem que les nostres conclusions siguin generalitzables i que s`apropin més a la veritat, o si més no, siguin vàlides.