PRÀCTICA 3 : DISTORSIONS COGNITIVES

 

 

·         INTRODUCCIÓ AL TEMA DEL COGNITIVISME

Els estructuralistes (Wundt) estudiaven de què estaba formada la ment, els funcionalistes (James) volien saber com estaba formada. Tant Wundt com James entenien per ment com la ciencia que estudia els estats de conciència.

Els conductistes (Watson, Pavlov, Skinner), en canvi, pensaven que la psicología no és pot fixar en els estats de la consciència, sinó que s`ha de basar en la conducta observable.

El cognitivisme és una aproximació teòrica a l'enteniment de la ment, que argumenta que les funcions mentals poden ser enteses a través de mètodes quantitatius, positivistes i científics, i que aquestes funcions poden ser descrites mitjançant models de processament d'informació. Intenta reproduir el funcionament de la ment i aplicar els seus estats a la descripció del món.

El cognitivisme, per tant, que la ment pot ser estudiada segons la manifestació dels seus estats, que es plasmen objectivament segons funcions del cervell.

El cognitivisme té dos components principals, un metodològic i l'altre teòric. Metodològicament, el cognitivisme adopta una aproximació positivista i la creença que la psicologia pot ser (en principi) completament explicada a través d'experimentació, mesura, i mètode científic. Aquesta és també una fita reduccionista, amb la creença que components individuals de la funció mental (la 'arquitectura cognitiva') poden ser identificats i entès el seu significat. Els segon és la creença que el procés cognitiu està format per estats mentals discrets (representacions o símbols), la manipulació pot ser descrita en temes de regles.

El cognitivisme s'ha convertit en la força dominant en la psicologia cap al final del segle XX. Els principals interessos dels psicòlegs cognitius fan referència al funcionament dels mecanismes interns del pensament humà i del processament de coneixement. La psicologia cognitiva ha intentat trobar les presumptes estructures mentals relacionades amb les nostres accions físiques.

Les distorsions cognitives són hàbits de pensament erronis, que produeixen creences irracionals i que, per tant, pertorben emocionalment l'individu i el disposen a conductes perilloses (per exemple, recaure en conductes addictives, com un addicte al alcohol que arriba a pensar generalment "Això és una merda, la meva vida no serveix, tant se val!"). Entre elles hi ha el pensament emocional, la personalització, o la condemnació (l'avaluació global d'un ésser humà, atribuint una "mala essència" a una persona que, com tots, té les seves altes i baixes, els seus moments de sentir-se bé i els de frustració).

La primera enumeració del que anomenem distorsions cognitives va ser donada per Albert Ellis i va ser ampliada per Aaron T. Beck.

v  Albert Ellis (1913-2007) que va ser un terapeuta cognitiu conductual nord-americà que el 1955 va desenvolupar la teràpia racional emotiva conductual (TREC). És considerat per molts com el pare de les teràpies cognitives conductuals i un dels psicoterapeutes més influents de la història.

Aquesta model de psicoteràpia es basa en el concepte de mediació cognitiva, expressat originalment amb la frase: "No són els fets, sinó el que pensem sobre els fets, el que ens pertorba".

Ellis en algun moment va enumerar una sèrie de creences irracionals, és a dir, aquelles creences que pertorben al subjecte i que no li deixen viure de manera satisfactòria (ser estimat i accepta't per TOTS és una exigència extrema).S'ha definit l'irracional dins de la TREC com el conjunt de les creences que no conformen amb la lògica i al mètode empíric-analític, que a més no sigui funcional per a l'individu i sigui autoderrotista.

A més de creences irracionals que pugui tenir, les persones emocionalment pertorbades es traven en demandes rígides i absolutistes, que no poden més que crear necessitats falses i perturbadores. Si les  exigències no es compleixen, sorgeixen una sèrie de conseqüències, com són la poca tolerància a la frustració i condemna (cap als altres o un mateix), ira, culpa, etc.

Dins de l'ampli camp de les psicoteràpies d'orientació cognitiva conductual, les propostes d'Ellis han estat especialment útils en l'abordatge de la ira, les frustracions, la fòbia social, la timidesa i les disfuncions sexuals.

v  Aaron Temkin Beck en la dècada de 1960 va desenvolupar el sistema de psicoteràpia anomenada Teràpia Cognitiva (TCC).

La teràpia cognitiva és una teràpia psicològica basada en els fonaments de la psicologia cognitiva. Per a la psicologia cognitiva, els problemes mentals i emocionals tenen origen en processos psicològics no observables exteriorment, anomenats per la Teràpia de Conducta "caixa negra". L'enfocament cognitiu considera que dins el procés cognitiu poden localitzar explicacions sobre la conducta basades en la pròpia cognició.

La teràpia cognitiva, com a aplicació de la psicologia cognitiva, manté una concepció psicològica centrada en els processos mentals (com el raonament, memòria i atenció) i des d'un punt de vista intrapsíquic (entenent que hi ha alguna cosa dins de la ment comparable d'unes persones a altres).

Aixi dons , les Aixi dons, les disfuncions cognitives poden entendre's com pensaments disfuncional, pensament negatius automàtics o com creença irracional.
Des d'aquest enfocament els pensaments es consideren la causa de les emocions, i no al revés. "Pensament-emoció-conseqüència", que emula l'enfocament conductual "Antecedent-resposta-conseqüent".

Hi ha grans similituds, però hi ha diferències no menyspreables entre la TREC  i la TCC.

Per exemple, la TREC desafavoreix qualsevol avaluació de si mateix (ja que és improbable la identificació d'una "essència" d'un mateix, com si un fos fonamentalment bo o dolent, només existeixen conductes favorables i desfavorables, sociables, etc), mentre que Beck procura aconseguir "confiança en un mateix" i "autoestima". La TREC defineix les emocions respecte als objectius i valors dels consultants, distingint entre emocions negatives apropiades i inapropiades, mentre la TC de Beck defineix emocions positives i negatives per si mateixes.

No obstant, la TREC i la TC contenen propostes compatibles en gran mesura.

·         DESCRIPCIÓ DE LA PRÁCTICA

Sabem que hi ha 12 tipus de distorsions cognitives, la práctica consta de: per cada distorsió cognitiva, buscar dos exemples.

1.      Generalització escessiva

o   He tingut dos relacions de parella importants en la meva vida, i els dos nois m`han enganyat. Per tant, tots els homes m`enganyarán.

o   Vaig explicar una cosa molt important (un secret) a la meva amiga i ella el va explicar a tothom. No es pot confiar en les amigues.

2.      Abstracció selectiva

o   M`han invitat a un casament i penso: haig de gastar molts diners en comprar un regal, comprar-me un vestit perque no ting res per posar-me i encara será avorrit.

o   Vaig anar a una festa, fins a les cuatre de la matinada tota nava perfecte, pero justament en aquell momento em vaig barallar amb la meva amiga. La festa va ser un desastre.

3.      Polarització o pensament tot o res

o   Un nen de 8 anys contesta malament una pregunta que li ha fet el profesor, arran això el nen pensa que sempre que contesti ho fará malament.

o   Tinc molts treballs per fer i molt poc temps disponible. M`he quedat fins a les 3 de la matinada per fer un treball. Soc un desastre, sempre deixo tot per l`últim momento, mai m`organitzo la feina, sempre les coses surten malament quan les faig jo.

4.      Desqualificació d`allò positiu

o   He guanyat un concurs de dibuix, pero es perque el nivel era molt i molt baix.

o   Et fan un comentari de tipus: ets molt guapa, al que tu conteste que és perque avui has anat a la peluquería i també perque vas maquillada.

5.      Lectura del pensament

o   La teva parella té un comportament estrany (de sopte està molt pensatiu), tu li dius o ho penses que està aixi perque et vol deixar.

o   Et fan el següent comentari: quin jersey més original que portes avui. Tu d`entrada penses que t`ha dit que és original per no dir que es raro o que no li agrada.

6.      Endevinar el futur

o   A la meva feina jo se que si porto la contrària a la meva “jefa”, dinent que no em sembla alguna cosa bé, em despedirà.

o   Si convido aquesta noia que m`agrada al cine, segur que em posaré molt nerviós, em tremolarán les mans, no em sortiran les paraules i a més a més ella em dirà que no.

7.      Magnificació i minimització

o   Com que he suspès un exàmen penso que no em treuré la carrera.

o   He anat al metge i m`ha diagnosticat colesterol, pensoq ue no n`hi ha per tant, que no és tant greu i que hi ha malalties ptijors. Per tant estic tranquil i no m`agafaré tant en serio la dieta que m`ha proposat seguir.

8.      Raonament emocional

o   Avui estic molt content i amb forces de superar qualsevol obstacle. Per tant, em cambiaré a un altre carrera que m`agrada més, encara que el curs hagi començat, em cambiaré perque avuie stic molt content.

o   Estic molt trist, avui no vaig a fer l`examen, em quedo a casa.

9.      Etiquetar erròniament

o   Estic planxant una camisa i s`he m`ha cremat. En aquell momento entra el meu pare i em diu que soc una inútil.

o   Un noi se sent observat per un altre, i pensa que aquest que el mira es homoxesual.

10.  Autoinculpació

o   L`altre dia vam tenir un accident amb moto, i es culpa meva perque si jo no haguès volgut anar en moto aquell dia no hauriem tingut l`accident.

o   Jo i la meva parella vam discutir i arran d`això vam tallar. Penso que segur que es culpa meva perque sempre tinc la culpa de tot el que passa.

11.  Personalització

o   Vaig aconsellar a la meva amiga que no deixés el xicot. Si ara està amb el xicot és gràcies als meus consells.

o   La meva germana em va dir que per aprobar a ella li anava bè fer esquemes, i que a mi tambè em podría anar bè. Vaig fer-li cas i vaig sospendre l`examen, tot va ser per culpa seva.

12.  Imperatiu categòric

o   En comptes d`anar un més a Londres m`hauria d`haber quedat treballat.

o   Sempre haig de fer cas al que em diuen els meus pare, passi el que passi, perque son els meus pares.

·         REFLEXIÓ

Al acabar a aquesta pràctica bàsicament m`han cridat l`atenció dos coses.

D`una banda, penso que aquestes tècniques cognitives, el TCC o el TREC poden ajudar a les persones a mirar el món amb unes ulleres positives, a fugir dels pensaments negatius. Si tenim pensaments positius això té una conseqüència positiva en les relacions que tenim. I això el que ens aporta és un benestar emocional, això si, no sé si aquest benestar és a llarg termini, a curt termini o definitiu. Pel que he observat d`aquestes tècniques és que cadascuna fa una classificació dels pensaments distorsionats i intenten canviar-los amb altres pensaments més ajustats que els fassin sentir millor.

D`altra banda, penso que això està molt bè però, crec que aquestes tècniques es basen en corregir una sèrie d'errors cognitius partint d'un model correcte de realitat i unes desviacions del mateix. Nega que la realitat sempre és construïda, i que el que es presenta com a realitat no és sinó un model de realitat construït i mantingut per qüestions de valor o poder social.

I es que ningú pot atorgar legítimament que les nostres construccions mentals són més veritables que les alienes en sentit metafísic. Sembla que certes maneres de construir o tenir cognicions són més disfuncionals que altres, i això sembla implicat en diversos tipus de malestar.

La teràpia cognitiva tradicional es centra excessivament en les cognicions semàntiques i escassament en les episòdiques, de manera que molts signes de malestar es deuen a la baixa integració o traducció adequada de tots dos sistemes, forçant l'explicació emocional a determinats significats semàntics (supòsits i pensaments automàtics més conscients o preconscients) i no a les seves bases més emocionals (significats més tàcits gairebé sempre pre-verbals).

El cognitivisme, tal com he esmentat en la part d`introducció, intenta reproduir el funcionament de la ment, les tècniques esmentades intenten canviar els nostres pensament distorsionats. Bé la pregunta que em faig és: on exactament té lloc el processament d`informació? Ja que observem i responem a l`entorn, tenim sensacions i pensaments en la consciència, sembla que els psicòlegs del processament han inventat un nivell de discurs fictici entre la consciència i el cervell.

L`expressió “ canviar els pensaments negatius” sembla tant fàcil de fer, però realment és possible canviar la nostra manera de pensar?, o és tant fàcil canviar-la o substituir-la ?, això és definitiu?.

Com a conclusió, penso que superficialment aquestes tècniques poden funcionar i ajudar a certes persones a canviar la manera de fer o de pensar, temporalment, però que depèn de com és cada persona, i aquest procés de canviar els pensaments ha de ser continu. Penso que no és tant fàcil com sembla, que la situació es mes complicada i complexa, ja que a vegades som conscients de que pensem malament o els nostres pensaments no es corresponen amb la realitat, però en una situació determinada no podem canviar aquest pensaments.

En un llibre que he llegit aquest any, l`autor deia que , si una determinada situació o persona produiria en nosaltres un sentiment de malestar el que hauríem de fer nosaltres és canviar el nostre sentiment envers aquella situació que ens provoca aquest malestar. Ja que les situacions difícilment les podrem canviar, en canvi si nosaltres canviem els nostres sentiments envers aquelles situacions “dolentes” no es afectaran més. Però insisteixo en que a vegades i segons quines situacions és molt difícil canviar la teva manera de pensar o rebutjar en aquell moment els pensaments o sentiments negatius.

A continuació penjo aquest vídeo que em sembla interessant, ja que parla del pensament i relació ment-cervell.

 http://www.youtube.com/watch?v=w2cPckLZ6F8&feature=related

PRÀCTICA 2 : DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

OBJECTIU DE LA PRÀCTICA: resoldre les fòbies des del punt de vista del conductisme. Dissenyar un procés de dessensibilització sistemàtica en 10 passos.

·        INTRODUCCIÓ A LA PRÀCTICA

Per tal d`assolir  l`objectiu de la pràctica, posar-se en la pell del conductisme per reslodre les fòbies, prèviament cal explicar els antecedents al conductisme. Es trova la psicología experimental (Wilhem Wundt), l`estructuralisme (Edward Bradford Titchener) i el funcionalisme (tot i que no té un fundador, el representant és Wiliam James).

Wilhem WUNDT (1832-1920) fundador de la psicología experimental, pensaba que aquesta psicología es podía utilizar en un esforç per entendre la consciencia inmediata, però que era inútil intentar entendre els procesos mentals superios i els seus productes. Per a l`estudi d`aquests últims, només es podía fer servir l`observació naturalista o l`anàlisis històrica. Wundt va determinar dos objctius principals per la seva psicología experimental: descubrir els elements básics del pensament (per mitjà de la introspecció) i descubrir com es combinaven aquest elements per formar experiències mentals complexes.

Edward Bradford TITCHENER (1867-1927) estaba d`acord amb Wundt en què la psicologia havia d'estudiar l'experiència immediata, és a dir, la consciència. Va definir consciència com la suma total de les experiències mentals en qualsevol moment donat i ment com les experiències acumulades al llarg de la vida. Va establir com a objectiu per a la psicologia  la determinació del què (aprendre a través d'una acurada introspecció), el com (respondre a la pregunta de com es combinen els elements) i el perquè (realitzar una recerca de les correlacions neurològiques dels esdeveniments mentals) de la vida mental. Al contrari que Wundt, que buscava l'explicació de l'experiència conscient en funció dels processos cognitius no observables, Titchener buscava només la descripció de l'experiència mental. El que volia descriure Titchener era l'estructura de la ment i, per això, va denominar estructuralisme a la seva versió de la psicologia.

Wiliam JAMES (1842-1910) pertany al funcionalisme, de fet tots els funcionalistes estan directa o indirectament influenciats per ell. Els funcionalistes s'oposen al que ells consideren recerca inútil dels elements de la consciència a la qual es dedicaven els estructuralistes, volen conèixer la funció de la ment en lloc de proporcionar una descripció estàtica del seu contingut, volen que la psicologia sigui una ciència pràctica, no una ciència pura, insisteixen en  ampliar la psicologia per a incloure la recerca sobre animals, nens i humans. L' interès del funcionaliasta és el perquè dels processos mentals.

James creia que els successos mentals i la conducta oberta tenien sempre una funció. Va considerar la consciència com un corrent d`esdeveniments mentals canviant contínuament, el propòsit era permetre a la persona adequar-se a l`entorn. Per James, el criteri principal per jutjar una idea era la seva utilitat (la utilitat definia tant la veritat com el valor).

Per tant, l'estructuralisme confiava molt en la introspecció com a mitjà per a estudiar els continguts i els processos de la ment, el funcionalisme acceptava tant la introspecció com l'estudi directe de la conducta. Mentre que l`estructuralista buscava una ciència pura que no tingués res a veure amb aplicacions pràctiques, el funcionalista estava més preocupat per les aplicacions pràctiques que per la ciència pura. Alguns funcionalistes estaven impressionats de tot el que es podia aprendre sobre els homes sense necessitat d'utilitzar la introspecció i van començar a derivar cap al que posteriorment es va denominar postura conductista.

Per al conductisme el comportament ha de ser l`únic objecte d`estudi de la psicología, i per tant, els termes mentals no tenen cap interès per a determinar la conducta. Per tant el conductisme és una disciplina que s`interessa només pel comportament. Reclamaven una psicología amb un objectiu compeltament lliure d`especulació metafísica.

Es considera a J.B. WATSON (1878-1958) el pare del conductisme, tot i que va rebre influència de I.P. PAVLOV (1849-1936).  Pavlov creia que alguns estímuls despertaven l'excitació del cervell i altres despertaven la inhibició. Pavlov va descobrir per casualitat el fenomen del condicionament clàssic (que eren els reflexos essencialment despresos) en el seu estudi del sistema digestiu del gos, que accentuà fortament la fisiologia i el paper dels estímuls a produir respostes condicionades. L'objectiu de la psicologia de Watson era predir i controlar la conducta mitjançant la determinació de com estava relacionada aquesta amb els successos de l'entorn. Les dues influències més importants que va tenir Watson sobre la psicologia van ser: (1) canviar els seus objectius de la descripció i el coneixement de la consciència pels de la predicció i control de la conducta i (2) canviar el seu contingut de la consciència pel de la conducta oberta.

Els psicòlegs que com Watson negaven que els esdeveniments interns (com la consciència) foren la causa de la conducta, es van denominar conductistes radicals. Els conductistes metodològics, en canvi, van acceptar que els esdeveniments interns, tal com la consciència, eren causes possibles de la conducta, però van afirmar que qualsevol teoria sobre causes no observables de conducta es podia verificar mitjançant l'estudi de la conducta manifesta. Pavlov també a influenciar a B.F SKINNER (1904-1990) que va descobrir el que ell anomenava comportament operant.

El condicionament operant és una forma d'aprenentatge en què la conseqüència (l'estímul reforçador) és contingent a la resposta que prèviament ha emès el subjecte. El condicionament operant implica l'execució de conductes que operen sobre l'ambient. És un tipus d'aprenentatge associatiu que té a veure amb el desenvolupament de noves conductes en funció de les seves conseqüències, i no amb l'associació entre estímuls i conductes reflexes existents com passa en el condicionament clàssic.

Watson i Skinner eren conductistes radicals perquè destacaven la importància de les influències de l'entorn sobre la conducta per excloure els esdeveniments denominats mentals.

·        PRÀCTICA: disseny d`un procés de dessensibilització sistemàtica en 10 passos.

La desensibilització sistemàtica és un mètode psicoterapèutic que destaca per l'aproximació successiva del subjecte a situacions que li produeixen una exacerbació disfuncional de conductes (emocionals, cognitives o comportamentals) i que el porta a consulta.

Cas: nena (Júlia) que està al pati i li pica una abella. Si la forcen sortir al patí es nega i sempre que pot hi torna a la classe. Entenem que aquesta nena des del dia que l`ha picat un abella, té una por intensiva que fa que ja no vulgui sortir al patí.

Passos:

1. Mentre brena a casa amb companya de la mare, quan vol mirar dibuixos se li posa els de l`Abella Maya.
2. A la nena li agrada molt pintar, en hores de pintura li fem pintar un dibuix en el qual apareixia un paisatge de primavera amb flors, nens jugant i abelles volant.
3. A l`hora de jugar amb peluixos li comprem l`Abella Maya dels dibuixos que ja ha vist, i juguem amb ella.
4. Abans de dormir a la Júlia li agrada que li llegeixin contes. Li llegim un conte que parli positivament d`abelles.
5. Portar la nena a jugar amb el seu pare a un parc on la Júlia veu abelles volant i que no li fan res.
6. Ja a l`escola portar  la Júlia a la porta del patí perquè pugui veure com els nens juguen independentment de les abelles. A l`hora de jugar les els altres nens no pensen en les abelles i aquestes no els fa res.
7. A l`endemà motivar la nena perquè sortir al pati a fel els seus jocs preferits amb els companys.
8. Dir  la mare que, aquells dies quan  la Júlia li expliqui que ha sortit al patí , tingui una reacció més positiva i la recompensi amb alguna cosa que a la nena li agrada molt.
9. Els dies que la Júlia no aconsegueixi sortir al pati, no tindrà la recompensa  ni al reacció tant positiva de la mare.
10. Sortir al patí per si sola a jugar amb els companys amb presència d`abelles, i actuant amb normalitat.

Entenem que aquesta nena des del dia que l`ha picat una abella, té una por intensiva que fa que ja no vulgui sortir al patí. Per tal de treure aquesta por, ho fem gradualment, primer fem servir representacions visuals  (dibuixos), exposició graduada davant d`allò que provoca temor o por. Aquesta exposició graduada fa canviar els patrons del pensament que estan contribuint al seu pànic.

Per tant, el que fem es modificar a través de la conducta el seu pensament de por o temor a les abelles.  Sabem que a la Júlia li agradava fer determinades coses (com pintar, que se li llegeixin contes) aprofitem això i introduïm o canviem les situacions externes (en comptes de llegir qualsevol conte, ara llegim un que parli d`abelles o en comptes de pintar un dibuix qualsevol pintem un on hi hagin abelles), d`aquesta manera generem conseqüències positives o un tipus de comportament positiu envers les abelles, i això a la llarga farà canviar la seva concepció de els abelles i per conseqüent la por o temor que sentia pot disminuir o desaparèixer.

El que estem fent és a través de les conseqüències o de canvis ambientals (externs) modificar el comportament o fins i tot el pensament o concepció. Ens centrem en l`estudi del comportament de la nena, sabem que sent un sentiment o emoció envers un fet (li pica una abella i conseqüentment sent por o temor a les abelles), per tant el que volem dir es que la nena sent por a causa d`un fet extern, per això un conductista el que faria es canviar el fet extern  i per conseqüent canviar el sentiment envers aquell fet extern que el provocava. La concepció de por desapareix, canviant les conseqüències modifiquem la conducta. Actuem sobre la conseqüència de la picadura de l`abella (por), generant una resposta o comportament.

El punt 8 i 9 representen un sistema reforçador de la conducta de la nena, es a dir,  sempre que la nena aconsegueix sortir al pati la mare té una reacció positiva i li dona una recompensa (d`aquesta manera reforça aquest  comportament que es sortir al pati).

En arribar al punt 10 s`espera que al nena pugui sortir per si sola al pati, ja que se suposa que ha aconseguit superar aquesta por o temor a les abelles.

·        REFLEXIÓ

L`impressió que em dona després d`haver fet de “conductista” és que ignora la consciència, els sentiments i els estats de la ment, no intenta explicar els processos cognoscitius,  veu el subjecte com un receptor passiu. De fet en la pròpia  definició de conductisme sobresurt això: que no tenen en compte els estats mentals, ja que no son observables. També penso que al igual que molts crítics del conductisme, descuida el bagatge innat i afirma que tot el comportament s'adquireix durant la vida de l'individu. Formula el comportament simplement com un conjunt de respostes davant dels estímuls, representant així a la persona com un autòmat, un robot, un titella o una màquina. No dóna lloc a la intencionalitat i el propòsit, no pot explicar la realització creadora, per exemple en l'art o en la música, la literatura o les matemàtiques. No li assigna un paper al "jo" o al sentit de "si mateix". És necessàriament superficial i no pot treballar sobre les profunditats de la ment o de la personalitat. Es limita a la predicció i al control del comportament i no investiga la naturalesa essencial de l'ésser humà.

Fa poc vaig llegir un llibre de Skinner (Sobre el conductismo, 1974) on intenta desmentir totes aquestes crítiques al conductisme. A continuació citaré un fragment del llibre que m`ha cridat molt l`atenció i m`ha fet pensar.

Sobre el conductismo, B.F.Skinner. pàg.24

“La afirmación de que los conductistas niegan la existencia de sentimientos, sensaciones, ideas u otros rasgos de la vida mental necessita mucha aclaración. (..)

No niega la posibilidad de la auto-observación o el auto-conocimiento, o su posible utilidad, pero cuestiona la naturaleza de lo que se siente o se observa y, por tanto, se conoce..(..) hasta dónde se puede observar de hecho.

Penso que amb aquesta afirmació tenen raó ja que no podem saber segur què és el que una persona pensa realment. Això no comporta, penso, a negar els estats mentals.

Però des d`un altre punt de vista més pràctic, els estats mentals, encara que no siguin observables són dignes d`estudi, ja que un estat mental pot intervenir en al teva manera d`afrontar les coses, de fet la ment intervé en al matèria. Sinó com s`explica que a una persona li fa mal el braç, i desprès de fer un seguit de proves mèdiques li diuen que no té absolutament res, que el braç no presenta cap anomalia. Llavors suposant que la ment no intervé i/o no pot modificar la nostra conducta com s`explica el dolor que sent en el braç aquesta persona?.

Pel que fa l`innatisme, els conductistes neguen que l`aprenentatge sigui innat. Crec que l`innatisme i l`aprenentatge no son incompatibles, sinó complementaris. Ja que perquè es doni l`aprenentatge ha d`haver-hi un “motor” impulsor, que faci possible aquest aprenentatge.

Sembla que estigui en contra del conductisme, però no és així, penso que es pot aplicar en certs moments i /o situacions però que no sempre es aplicable (per exemple en el cas d`abans no es aplicable).  Crec que s`ha de tenir en compte a l`individu en tan que subjecte que pensa, que te sentiments i emocions i que aquestes poder influir en el comportament de l`individu.

Quan vaig començar a fer aquesta pràctica m`ha vingut al cap un programa de televisió que aplicava la dessensibilització sistemàtica. El programa és diu La Caja on una persona viu una sessió de teràpia psicològica personalitzada en un escenari que és una caixa gegant. El pacient s'assenta en una butaca i rep una descarrega d'estímuls audiovisuals que l'impacten directament. S'experimenta amb la por, l'amor, la ràbia, l'alegria i el dolor provocant reaccions immediates. Les persones que passen per aquesta teràpia asseguren fer un canvi de visió d'ells mateixos i els seus problemes. A continuació us deixo el Linke (perquè no puc penjar bé el vídeo) d`un vídeo, en el qual apareix una persona que va anar a La Caja perquè tenia fòbia “ a las cucarachas” . S`observa com posen en pràctica la dessensibilització sistemàtica.

http://www.mitele.telecinco.es/programas/caja/63353.shtml