- INTRODUCCIÓ
El concepte de sistema sorgeix del problema de les parts i el tot, ja discutit en l'antiguitat per Hesíode (segle VIII aC) i Plató (segle IV aC). Tanmateix, l'estudi dels sistemes com a tals no preocupa fins a la segona guerra mundial , quan es posa de relleu l'interès del treball interdisciplinari i l'existència d'analogies (isomorfismes) en el funcionament de sistemes biològics i automàtics. Aquest estudi es desenvolupa com a tal, en els anys cinquanta, quan L. von Bertalanffy proposa la seva Teoria General de Sistemes.
Karl Ludwig von Bertalanffy (1901-1972) va ser un biòleg i filòsof austríac, reconegut fundamentalment per la seva teoria de sistemes. La Teoria General de Sistemes va ser, en origen una concepció totalitzadora de la biologia (anomenada "organicista"), sota la qual es conceptualitzava l'organisme com un sistema obert, en constant intercanvi amb altres sistemes circumdants per mitjà de complexes interaccions. Aquesta concepció dins d'una Teoria General de la Biologia va ser la base per a la seva Teoria General dels Sistemes. La publicació sistemàtica de les seves idees es va haver de posposar a causa del final de la Segona Guerra Mundial, però va publicar el seu llibre titulat Teoria General de Sistemes al 1969. Von Bertalanffy va utilitzar els principis allí exposats per explorar i explicar temes científics i filosòfics, incloent una concepció humanista de la naturalesa humana, oposada a la concepció mecanicista i robòtica.
Bè, un sistema és un conjunt d'elements en interacció dinàmica en què l'estat de cada element està determinat per l'estat de cada un dels altres que el configuren. Segons la teoria general dels sistemes qualsevol canvi en un membre del sistema afectarà als altres, d'aquesta manera es pensa en la "totalitat". En aquest sentit a un mateix efecte poden respondre diferents causes, i això es dóna perquè hi ha una permanent circularitat i interconnexió entre els membres d'un sistema.
És a dir, l' enfocament sistèmic, significa que la manera d'abordar els objectes i fenòmens no pot ser aïllat, sinó que s'han de veure com a part d'un tot. No és la suma d'elements, sinó un conjunt d'elements que es troben en interacció, de forma integral, que produeix noves qualitats amb característiques diferents, el resultat és superior al dels components que el formen i provoquen un salt de qualitat.
Des del punt de vista filosòfic, l'enfocament sistèmic es recolza el tot i les seves parts i es sustenta en el concepte de la unitat material del món.
En general, tot sistema té 4 propietats fonamentals que s`han de tenir en compte :
o Els components: són tots els elements que constitueixen el sistema.
o L'estructura: comprèn les relacions que s'estableixen entre els elements del sistema.
o Les funcions: són les accions que pot exercir el sistema, tant de subordinació vertical, com de coordinació horitzontal.
o La integració correspon als mecanismes que asseguren l'estabilitat del sistema
L'altra gran font teòrica que serveix com a base de sustentació és la cibernètica. El concepte de "Feedback", determina que qualsevol conducta d'un membre d'un sistema es transforma en informació per als altres. En aquest sentit es parla llavors de feedback positiu o negatiu, segons que les accions afavoreixin o tendeixin a corregir accions. La cibernètica pren el concepte de "Homeòstasi", segons el qual a partir del feedback es tendeix al manteniment de l'organització del sistema.
La teoria de la comunicació, serveix com la tercera gran font de desenvolupament teòric. Es pren partida en un axioma bàsic. "És impossible no comunicar", en aquest sentit tot comportament d'un membre d'un sistema té un valor de missatge per als altres (fins i tot el silenci o la mirada, o la indiferència dirien: "prefereixo ignorar", però sempre comuniquen alguna cosa).
La teràpia sistèmica utilitza també conceptes evolutius, en considerar diferents etapes de desenvolupament, d'un sistema familiar (festeig, matrimoni, procreació, o infantesa, adolescència, maduració). D'aquesta manera cobra importància no només el que passa en cadascuna d'aquestes fases, sinó també les crisis que acompanyen el pas de cada fase evolutiva cap a una altra. La manera en què es modifiquen les pautes de relació en un sistema donat, la finalització de la utilitat d'un sistema de relacions específic i el pas a altres sistemes nous, la construcció dels mateixos, la modificació de l'estructura familiar, de parella, de relacionar-se, les noves pautes d'organització, etc.
Tota organització busca la seva estabilitat mitjançant diversos processos. I des d'aquesta estabilitat sobrevé el caos, el desordre, que no és més que el principi d'un nou ordenament diferent, que segurament serà un nou estat amb més experiència i de major complexitat. Per tant això implica una idea de salut que inclou el desordre.
En aquest sentit la terapèutica s'ocupa dels sistemes estructurals de les relacions, dels subsistemes basats en un major, de la integració dels membres en ell, del respecte cap a cada un dels membres (protegint la diferenciació de cadascun), de les noves i velles regles de conducta de cada sistema o subsistema (límits familiars, aliances internes).
Tota organització busca la seva estabilitat mitjançant diversos processos. I des d'aquesta estabilitat sobrevé el caos, el desordre, que no és més que el principi d'un nou ordenament diferent, que segurament serà un nou estat amb més experiència i de major complexitat. Per tant això implica una idea de salut que inclou el desordre.
En aquest sentit la terapèutica s'ocupa dels sistemes estructurals de les relacions, dels subsistemes basats en un major, de la integració dels membres en ell, del respecte cap a cada un dels membres (protegint la diferenciació de cadascun), de les noves i velles regles de conducta de cada sistema o subsistema (límits familiars, aliances internes).
Des d'aquesta perspectiva la terapèutica té un ampli camp d'acció. Treballa sobre les jerarquies, la permeabilitat dels membres i les formes d'organització dels sistemes.
La Intervenció Sistèmica es diferencia de la majoria de les altres expressions terapèutiques, en que s'interessen en el psiquisme humà. La intervenció sistèmica en canvi planteja el pas de l'individu al sistema, del intrapsíquic al interpersonal. Així no interessa un individu "malalt" sinó les maneres d'organització del sistema en el qual un individu demanda atenció.
La intervenció sistèmica utilitza així la interacció com a element de treball i comunicació. És així que no s'atén al "per què?" Un individu acciona de determinada manera sinó en el "com?" ho fa. De la mateixa manera no importa qui fa què, sinó quan? es realitza una determinada conducta.
Es denomina pacient identificat el membre de la família que presenta el símptoma o problema.
Hi ha dos tipus de causalitat:
1.- Causalitat lineal: donats dos esdeveniments (A) i (B), A és causa de B si es compleixen una sèrie de condicions lògiques. Per exemple: jugant billar, un jugador colpeja una bola (A), al seu torn la bola (A) colpeja un altre bola (B) i a causa del xoc la bola (B) es desplaça.
2.- Causalitat circular: tot és causa i conseqüència. Per exemple: a la pregunta de què va ser abans l`ou o la gallina, els sistèmics diuen que no interessa saber-ho. No es busca la causa.
Hi ha dos tipus de relacions:
1.- Relació Simètrica: els diversos elements del sistema interactuen de forma semblant. Pot ser de tipus constructiu o destructiu.
2.- Relació Complementària: els diferents elements del sistema interactuen de forma diferent. Pot se de tipus constructiu o destructiu.
- PRÀCTICA
Elabora les seqüències de causalitat circular per a cadascuna de les 4 modalitats de relació enumerades anteriorment
1.- Simètrica Constructiva
2.- Simètrica Destructiva
3.- Complementaria Constructiva
4.- Complementaria Destructiva
- REFLEXIÓ
Aquesta teoria es basa en la concepció que les persones, gràcies a la seva facultat de llenguatge, arriben a crear realitats de significat: per mitjà d'interaccions, significats, conductes i creences es construeixen com realitats, les quals arriben a suposar el benestar o el malestar del subjecte segons estiguin configurats els seus elements. Des d'aquesta perspectiva, en lloc de preguntar-se pel passat de la persona per justificar el seu comportament present, es pregunta per com està constituït el seu context interpersonal actual perquè la seva conducta tingui sentit o sigui coherent amb la situació. D'altra banda, el concepte de sistema implica un predomini del tot sobre les parts, és a dir, de les relacions interpersonals sobre l'individu. Un sistema es considera complex quan hi operen una gran quantitat de variables difícilment predictibles.
D'acord amb l'anterior, entenc per sistema, amb un cert ordre, la resposta a determinades situacions, tenint en compte tots els elements implícits en ella i el seu caràcter aleatori, de la mateixa manera en què funcionen les relacions interpersonals. D`aquesta manera no és deixa de banda res, per tal de solucionar el problema.
És un mètode: que ens permet unir i organitzar els coneixements amb la intenció d'una major eficàcia d'acció. Engloba la totalitat dels elements del sistema estudiat així com les interaccions que existeixen entre els elements i la interdependència entre tots dos.
Pel que fa la teoria la teoria general de sistemes, de Bertalanffy, sembla proporcionar un marc teòric unificador tant per a les ciències naturals com per les socials, que necessitaven emprar conceptes com ara "organització", "totalitat", globalitat i "interacció dinàmica, el lineal és substituït per circular, cap dels quals era fàcilment estudiable pels mètodes analítics de les ciències pures. L` individual perdia importància davant l'enfocament interdisciplinari.
Pel que fa la teoria la teoria general de sistemes, de Bertalanffy, sembla proporcionar un marc teòric unificador tant per a les ciències naturals com per les socials, que necessitaven emprar conceptes com ara "organització", "totalitat", globalitat i "interacció dinàmica, el lineal és substituït per circular, cap dels quals era fàcilment estudiable pels mètodes analítics de les ciències pures. L` individual perdia importància davant l'enfocament interdisciplinari.
En el paradigma sistèmic, sembla que el focus d'atenció està posat en la modificació del subjecte a partir de la interacció amb "els altres ". O sigui que el focus resulta ser relacional. D'aquí la base en la noció de "sistema", que prové de la biologia i fa referència a un grup d'elements interconnectats a través de les seves propietats i atributs, que organitzen un funcionament determinat per regles.
Els sistemes tenen descrites algunes propietats que originen conseqüències molt interessants. Una d'aquestes propietats és la de totalitat, que implica la idea que el tot és més que la suma de les parts. O sigui: que la visió o l'estudi de cada un dels membres de qualsevol sistema, és substancialment diferent de l'estudi del sistema com a tal.
La conducta final no és el sumatori de les conductes de cada integrant, sinó quelcom organitzat per la mútua influència dels uns amb els altres.
I aquesta idea llavors dóna peu a pensar una altra propietat: la causalitat circular. Tal com s`esmenta en la part d`introducció, la causalitat circular es pot entendre millor per diferència amb la lineal, en què "una" causa origina "un" efecte i la causa sempre és causa i l'efecte és sempre efecte. En la circular NO interessen les condicions d'origen, sinó la forma en què es produeix l'organització dels sistemes. Per tant: diferents circumstàncies poden organitzar una mateixa situació i, per contra, diferents situacions poden ser produïdes per una mateixa circumstància de partida.
I aquesta idea llavors dóna peu a pensar una altra propietat: la causalitat circular. Tal com s`esmenta en la part d`introducció, la causalitat circular es pot entendre millor per diferència amb la lineal, en què "una" causa origina "un" efecte i la causa sempre és causa i l'efecte és sempre efecte. En la circular NO interessen les condicions d'origen, sinó la forma en què es produeix l'organització dels sistemes. Per tant: diferents circumstàncies poden organitzar una mateixa situació i, per contra, diferents situacions poden ser produïdes per una mateixa circumstància de partida.
Una altra idea és la que tot sistema pertany a un "context", entenent aquest últim com el mitjà que li atorga sentit als intercanvis. Altrament dit: el context defineix com ha de ser entesa qualsevol conducta o missatge. És a dir que les conductes no tenen el mateix significat en tots els contextos. Crec que aquesta és molt important pel que fa la conducta humana, abans de jutjar als altres per un comportament determinat s`ha de mirar el context i l`intenció. Però sobretot el context, ja que aquest moltes vegades condiciona la nostra conducta. S`ha de tenir present el context en què apareix un problema, les teràpies haurien de ser relacionals i contextualitzades.
Pel que fa a la teoria de la comunicació humana, aquesta aporta idees tan interessants com la de pensar que "sempre" hi ha intercanvi comunicacional i aquests intercanvis tenen sempre un nivell de contingut i un altre de relació, tal que aquest últim qualifica el primer. Aquesta idea és particularment revolucionària perquè sempre s'havia posat l'èmfasi en el contingut dels missatges i ara també s'apunta a la "definició" o l'acord en la relació.
Per exemple: si dues persones no estan d'acord en tenir la posició que cadascuna s'atorga i li atorga l'altra en la relació (qui vull ser jo per tu, i qui vols tu que sigui), possiblement els desacords siguin presents en tots els intercanvis, es tracti del tema que es tracti.
Una altra idea revolucionària d'aquest enfocament que va ser aportada també per l'estudi comunicacional, és la de pensar que totes les persones puntuen des determinat angle, que te la pròpia i particular manera de veure el món, veure's a si mateix i -el que és fonamental - veure l'altre amb qui està mantenint l'intercanvi.
El més greu és que solem pensar que la forma en que nosaltres pensem alguna cosa o veiem el món, "ÉS" la forma CORRECTA i l' ÚNICA en què hauria de ser vist i pensat.
Això porta a terribles escalades per imposar una visió sobre una altra que origina NO poques situacions de conflicte.
El més greu és que solem pensar que la forma en que nosaltres pensem alguna cosa o veiem el món, "ÉS" la forma CORRECTA i l' ÚNICA en què hauria de ser vist i pensat.
Això porta a terribles escalades per imposar una visió sobre una altra que origina NO poques situacions de conflicte.
En conclusió, d`una banda penso que aquest enfocament de la psicologia és interessant ja que té en compte el conjunt, no només l`individu. El que més m`ha cridat l`atenció i alhora m`ha agradat i hi estic totalment d`acord és el fet de tenir en compte el context en el qual apareix un problema. Diferents corrents o teràpies no tenen en compte això, és centren més en l`individu o en el problema i moltes vegades (poder tots ho hem viscut) depèn molt del context en el qual et trobes pots ser o reaccionar d`una manera o d`un altre.
Per exemple, pel que fa a exposicions orals davant d`un grup de persones, si fas l`exposició davant d`un grup d`amics no tens cap problema. Però si l`has de fer davant d`uns professors que t`han d`avaluar (p.ex. el treball de recerca que es fa al batxillerat) et poses nerviós. Per tant, el context es molt important.
D`altra banda, la primera sensació que em va donar quan vam fer la part d`explicació del tema es que sembla ser un xic superficial i que s`ha d`agrupar tant l`individu com el conjunt o sistema. És a dir, que en el moment de la intervenció en un conflicte s`ha de mirar com és l`individu, el “paper” dins el sistema i desprès analitzar el sistema, fins a quin punt determina l`individu o viceversa. Per tant, no s`ha d`excloure l`individu mirant només el seu entorn sinó que s`han de combinar els dos termes: individu i sistema.
