PRÀCTICA 7. ACTITUDS ROGERIANES

·         INTRODUCCIÓ

Carl Rogers (1902-1987) es situa dins l`anomenada tercera força en la psicologia, la psicología humanista.

La psicología humanista va sorgir  als Estats Units en la dècada dels seixanta del segle XX, és una escola que posa de relleu l'experiència no verbal i els estats alterats de consciència com a mitjà de realitzar el nostre potencial humà.

Va sorgir com a reacció al conductisme i al psicoanàlisi, dues teories amb plantejaments oposats en molts sentits però que predominaven en aquell moment. Pretén la consideració global de la persona i l'accentuació en els seus aspectes existencials (la llibertat, el coneixement, la responsabilitat, la historicitat), criticant a una psicologia que, fins llavors, s'havia inscrit exclusivament com una ciència natural, intentant reduir al ser humà a variables quantificables, o que, en el cas del psicoanàlisi, s'havia centrat en els aspectes negatius i patològics de les persones.

Per això, un dels teòrics humanistes més importants de l'època, Abraham Maslow, va denominar a aquest moviment La Tercera Força per mostrar el que es proposava amb aquest corrent: integrar les formes (aparentment oposades) en què s'expressava el quefer psicològic de la època (conductisme i psicoanàlisi).

Com A.Maslow, Carl Rogers va considerar que els humans tenien una tendència natural a la realització (suposa el creixement personal i la satisfacció del potencial humà). Rogers suposa que la naturalesa humana bàsica és positiva, que no existeix res negatiu o maligne en nosaltres. Suggeria que si no se'ns força a entrar en models construïts socialment i en lloc d'això se'ns accepta pel que som, viurem de manera millor nosaltres mateixos i en la societat. Segons Rogers, els humans necessiten i busquen bàsicament la seva satisfacció personal i el establir relacions molt estretes amb els altres.

El punt de vista de Rogers sobre els humans se`l coneix com una “teoria del jo”, “teoria fenomenològica” o “teoria de la realització”. La teoria fenomenològica accentua l`importància de les experiències conscients immediates de la persona per determinar la realitat, i Rogers sostenia que es requereix del coneixement d`aquestes percepcions individuals de la realitat per comprendre la conducta humana. Plantejava que cadascú de nosaltres es comporta d`acord amb la consciència subjectiva que tenim sobre nosaltres mateixos i sobre el mon que ens envolta. La conseqüència es que la realitat objectiva no es determinant de les nostres accions; sinó que reaccionem en funció de com veiem aquella realitat.

Com a científic, Rogers coneixia el valor del determinisme, buscant objectivament les causes de la conducta humana. No obstant, com a terapeuta creia que es essencial considerar que les persones tenien llibertat d`elecció. Les seves idees van partir fonamentalment de la seva relació amb els clients, i les va aplicar a altres situacions. Va desenvolupar un mètode de psicoteràpia influent, així com conceptes que constitueixen una teoria de la personalitat.

Un concepte central en al teoria de la personalitat de Rogers, tal com he esmentat abans, es la tendència a la realització, que es referix a una propensió natural al creixement i a la satisfacció personal. Quan el jo de la persona es desenvolupa, part de la tendència a la realització (tendència a la autorealització)  es dedica a la millora del jo. La autorealització funciona bé si la persona roman en contacte amb les seves preferències i sentiments reals. Es més probable que això succeeixi si es rep consideració positiva incondicional per part de les persones importants i rellevants (per exemple, els pares). I es poc probable que succeeixi si es rep consideració positiva condicional; per mantenir la consideració positiva (dels altres) s`han d`abandonar les pròpies preferències i sentiments reals y la autorealització s`ha de guiar per les preferències i sentiments dels altres. D`aquesta manera hi ha un allunyament del  jo inicial, de les preferències i sentiments reals que un té, de la com valora aquestes preferències i sentiments reals. Arran això sorgeix estats d`incompatibilitat o incongruència i es bloqueja el progrés de convertir-se en una persona plenament funcional.

Es a dir,  Rogers anomena necessitats o valoració “organísmica” als sentiments i preferències reals d`un individu, arran la valoració organísmica, de les necessitats i recepcions de recompenses positives per a un mateix sorgeix el que Rogers va anomenar el veritable jo (self). Atès que la nostra societat no està sincronitzada amb la tendència a la realització i que estem forçats a viure sota condicions  que no pertanyen a la valoració organísmica, i finalment, que només rebem recompenses positives condicionades, llavors hem de desenvolupar un jo ideal. En aquest cas, Rogers es refereix a ideal com alguna cosa no real, com una cosa que està sempre fora del nostre abast; allò que mai aconseguirem.

L'espai comprès entre el veritable jo i el jo ideal; del "jo sóc" i el "jo hauria de ser" es diu incongruència. A major distància, més gran serà la incongruència. De fet, la incongruència és el que essencialment Rogers defineix com neurosi: estar desincronitzat amb el teu propi jo.

Carl Rogers va crear l`anomenada teràpia centrada en el client (o en la persona), la paraula "Client" pretén emfatitzar un matís semàntic diferent a "pacient", ja que un client roman amb la responsabilitat i llibertat sobre el procés terapèutic com un agent actiu, en contraposició de "pacient", com indica aquest terme en el seu sentit literal (" ser pacient amb el problema ").

Sovint es parla de "enfocament centrat en el client". Enfocament és un terme més general amb més matisos filosòfics, que permeten emmarcar amb aquest una conseqüent psicoteràpia i comprensió sobre els intercanvis interpersonals esdevinguts durant el procés psicoterapèutic.

El procés terapèutic segons Rogers es el següent:  el client és el que porta el pes de la teràpia (auto-directivitat) i no el terapeuta. No obstant això, el terapeuta ha d'oferir al client una relació que es defineix per tres condicions necessàries i suficients per aconseguir l'èxit d'aquesta. Les tres primeres característiques o condicions són Empatia, Acceptació positiva incondicional i Autenticitat o Congruència. [1] Tot el procés de la psicoteràpia pot traduir-se com l'actitud del psicoterapeuta en una profunda creença de respecte i acceptació del client i de les seves pròpies capacitats per al canvi: d'aquesta manera, tot el que es fa a la psicoteràpia (si entenem aquesta com una escola o enfocament, de la qual sorgeixen tècniques o estratègies) és la instrumentalització d'aquesta actitud. Des de l'ús del silenci a l'empatia, vénen a transmetre aquest missatge implícit.

Aquestes tres condicions relacionals esmentades són anomenades actituds de base:

1. La acceptació i consideració incondicionalment positiva de la persona en recerca d'ajuda. S'accepta sense cap condició la manera que ella està disposada a revelar i demostrar en la relació enfront del terapeuta.

2. L`empatia centrada en la persona és la capacitat del terapeuta d'entrar en el món del client i de comprendre amb exactitud les seves vivències com si el terapeuta és l'altre. Aquesta comprensió empàtica facilita la conscienciació, afavoreix l'acompanyament terapèutic i promou el desenvolupament personal.

3. La autenticitat del terapeuta permet sovint un diàleg sincer i constructiu directe entre el terapeuta i el client. El terapeuta segueix sent un expert, però ell es comunica també com a ésser humà al servei del client sofrent.

La relació centrada en el client es defineix més per un mínim de contacte establert entre el client i el terapeuta (4), el client ha d'estar en un estat d'incongruència (5) i finalment, el client ha, d'una manera o altra , adonar-se de la presència del terapeuta i de la relació oferta.

Una relació definida per les actituds de base genera una multitud d'interaccions terapèutiques cada vegada més adaptades a la relació amb el client, a la seva persona i situació particular, afavorint la capacitat natural i inherent en cada persona de poder desenvolupar-se de manera constructiva (tendència natural de cada persona a desenvolupar-se i madurar).

·         REFLEXIÓ

Abans de fer la reflexió sobre el documental que vam veure, crec que és important fer una reflexió sobre el pensament de Carl Rogers.

Penso que Carl Rogers va acceptar el que els seus clients li van dir sense comprovar-ho, a més a més, es extremadament difícil que una persona entengui i expressi adequadament sentiments o pensaments “reals”. Encara que Rogers escoltava atentament als seus clients a fi d`entendre les seves experiències subjectives, es possible que no hagi descobert el funcionament més bàsic de l`ésser humà, degut a que la font principal d`informació era la verbalització dels seus clients, per tant es pot qüestionar la fiabilitat i la validesa de la font d`informació. La pregunta que sobresurt és si realment és possible obtenir una imatge satisfactòria i completa de les persones només escoltar-les? O,  fins a quin punt Rogers es objectiu en els seves observacions sobre les conductes dels seus clients?.

El fet de considerar a l`ésser humà bo per naturalesa està molt bé, però si els humans són intrínsecament bons perquè han generat tant de desordre en el mon? Potser la concepció de Rogers de la naturalesa humana és una mica exagerada. Així mateix, quina explicació hi ha quan un nen al que se l`ha educat amb amor i llibertat d`adult es un egoista, manipulador i inadaptat? D`altra banda, que passa amb un nen al que se l`ha educat amb un codi rígid d`ètica i conducta i que, a pesar d`això, d`adult arriba a ser relativament ben adaptat i sociable?. Cal dir que en totes les teories hi ha excepcions, però si es presta atenció a aquestes excepcions es pot ajudar a assegurar una perspectiva adequada sobre la validesa general de diverses teories.

Roger pressuposa que tenim un mecanisme intern que ens permet, si estem en contacte amb ell, fer les eleccions apropiades. Es l`anomenada “valoració organísmica”, però hi ha alguna evidència del suposat mecanisme innat que ens ajudi a fer les eleccions correctes? O com es pot separar la valoració organísmica dels efectes dels valors culturals apresos?. Des del nostre naixement comencem a aprendre, això es evident, si diem que hi ha mecanismes innats; on es pot fer la divisió (si existeix) entre lo “après” i lo “innat”?

Pel que fa a la teràpia centrada en el client, no has de ser un conductista radial, per dir que les teories de Rogers no estan basades en observacions realitzades en condicions no controlades, de fet molt del que ell afirmava era resultat de la consideració positiva incondicional. A més a més, Rogers en el seu model de teràpia diu que el terapeuta  no té l`autoritat directament sinó que es limita a escoltar. Però si es conserva la autoritat, encara que de manera subtil i indirecta, no es pot considerar que les decisions i conductes dels clients siguin verdaderament autodirigides o escollides lliurement.

Certs conceptes rogerians son molt amplis i confusos, per exemple, la “valoració organísmica” es  tant amplia que s`acosta perillosament a no tenir sentit.. Seria més útil algunes subclassificacions més específiques d`aquests conceptes generals.

No obstant això, penso que com a persones que som, hem de valorar als altres, de saber posar-nos en el seu lloc, d`acceptar-los com son. D`aquesta manera tot seria més simple i ens sentiríem millor.

Pel que fa al documental “Pensant en els altres”, vull dir que em va agradar molt, fins i tot, en algun moment em venien ganes de plorar. Em vaig emocionar bastant. Penso que si tots haguéssim sigut educats així o si tothom tingués aquesta concepció de veure el mon (ser empàtic), potser el mon actual seria diferent.

En una part  del documental es veu com els nens escriuen una carta on se`ls demana que expliquin algun fet que els hagi provocat tristesa, per tal de que comparteixin amb els company els seus problemes. Aquesta manera de fer mostra com els nens es posen en el lloc del que ha explicat un fet trist, i pateixen amb ell, senten el seu dolor. I això et dona molta força per tirar endavant, quan potser ja no veus el teu camí. Veus que tens algú que t`entén, que sap escoltar-te i que encara que no et pugui treure aquell dolor, només pel fet que estigui al teu costat d`ajuda moltíssim, sents que tens algú que et fa costat en els moments difícils. Penso que això és el que falta moltes vegades entre nosaltres, i que per no saber posar-te (o no intentar-ho) en el lloc de l`altre, no per jutjar-lo sinó que passi el que passi li faràs costat, es perden amics i fins i tot parelles.

Penso que en general, no es valoren aquestes principis, estem preocupats per altres coses, quan lo important en la vida és la teva relació amb els altres (siguin pares, amics, parella, o simplement coneguts), ja que de tot el que hi ha en el mon això es el que queda, el que realment importa i el que ningú et podrà prendre. Els diners o certes posicions socials són importants, però arribarà un moment que no les voldràs, en moments difícils res d`això importarà, res d`això voldràs tenir, no et podran ajudar o no et serviran de res. En aquells moments, es quan ens adonem del que realment importa: tenir algú que t`escolti, et faci costat, algú a qui li puguis dir el que t`amoïna sabent que no et fallarà.

Ser empàtic beneficia als altres, però també et fa sentir a tu mateix “persona”, sabent que sents amb els altres i els altres amb tu.

El que m`ha cridat molt l`atenció es el moment en el qual un dels nens es castigat pel fet de parlar a classe i com a  càstig el professor li prohibeix sortir fora al pati. En aquell moment els companys no diuen “com que no s`ha porta bé s`ho mereix” sinó que surten a defensar-lo, i fins i tot arriben a dir que no sortiran fora si el nen castigat no surt amb ells, perquè es el seu company. Això es ser un amic o un company.

Com a conclusió, penso que aquest documental ens ha ajudat a veure i a valorar millor les coses i el que realment importa, a ser millor persones.